L’ESGLÈSIA EVANGÈLICA BAPTISTA DE XÀTIVA

Isaïes Blesa Duet
Director de l’arxiu municipal de Xàtiva
Universitat de València

A l`any de 2013, l’Ésglèsia Evangèlica Baptista de Xàtiva celebrà el seu 90 aniversari. El càlcul és simple. Hi hauria presència protestant a Xàtiva des de 1923. No obstant, eixa data és aproximada, perque no hi ha constància documental que testimonie un any de fundació o de instal.lació dels protestants baptistes de Xàtiva. Probablement, abans de 1923 ja hi hauria presència o un nucli protestant a Xàtiva. I això s’hi dedueix de les investigacions dels especialistes, que ens parlen de l’empenta de missioners o enviats estrangers a Espanya per tal d’instal.lar llocs de culte protestants. No només missioners o homes de religió, sinò també estrangers vinguts a treballar a Espanya en els distints sectors econòmics derivats de la incipient industrialització espanyola (ferrocarrils) o en el també incipient sistema financer (banca d’inversió).

La proclamació de la II República, en 1931, va ser rebuda pel mon protestant amb controlada satisfacció. Un règim que establia constitucionalment que no hi hauria religió oficial, i que totes les confessions gaudirien de llibertat de cultes, La guerra civil i la posterior instauració del franquisme en 1939, suposaren un desastre i una debacle per al protestantisme espanyol, el valencià i el de Xàtiva. A Gran Bretanya va haver un debat sobre el maltracte als protestants espanyols, desmentit de manera hipòcrita per personatges tan conspicus com Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó, XVII duc d’Alba, ambaixador de Franco a Londres.

Els anys de la posguerra foren especialment durs per als protestants. Mostra d’eixos temps durs són els fets ocorreguts a l’ésglèsia de Xàtiva, quan els evangèlics vullgueren obrir un local, “casa capilla”, segons els documents, al carrer Roca, núm. 15. A l’endemà d’acabar la guerra, amb tots els locals clausurats, els fidels tingueren que reunir-se en domicilis particulars. Però el Fuero de los Españoles, en el seu art- 6 parlava, de manera hipòcrita, de « protección a la libertad religiosa”, i eixe articulat l’aprofitaren per a demanar l’obertura de locals. Però eixa “protecció” depenia de la voluntat de cada autoritat en particular, i l’obertura de locals de culte representava una carrera d’obstacles i un exercici de pàciència infinita.

Les arbitrarietats eren la norma comuna, i en qualsevol moment podia clausurar-se el local, como va ocórrer a l’ésglèsia de Xàtiva en 1949, quan va ser tancat el local del carrer Sant Vicent, núm. 1 –on s’havia traslladat des del carrer Roca, núm. 15- sota l’acusació –feta per vàrios veïns de Xàtiva- de reunir-se clandestinament amb finalitats polítiques. Només al cap d’un temps es permetria reobrir el local, amb les restriccions acostumades.

La situació internacional –estem en plena Guerra Freda- dels anys cinquanta alleugerien levement la situació dels protestants, amb l’aliança del règim de Franco amb els Estats Units, relaxant-se un tant la pressió sobre les confessions religioses minoritàries. Eixa dècada continuaria mostrant què entenia el règim de Franco com « llibertat religiosa », quan l’ésglèsia de Xàtiva va programar batejos al riu d’Albaida en 1954. Tot seguit, la Guàrdia Ciuvil va irrompre en l’acte, va prendre nota dels presents i els hi va denunciar. En 1955 es va dictar sentència, aplicant multes a vàrios d’ells. Alguns s’hi negaren a pagar, al.legant que no havien comès cap delicte, acceptant penes de presò, que compliren estrictament a la presò de l’Esanyoleto.

A Xàtiva s’hi succeiren els pastors, com D. Antonio Esteve o D. Antonio Sanchis, tot i que de les dècades dels vint i trenta ens falta informació dels líders de l’ésglèsia. En les dècades dels quaranta i cinquanta hi serviren D. Vicente Francés, D. Aurelio del Campo, D. Ramón López, D. Eutimio Hererros o D. José Cardona, advocat de formació, que va deixar l’església de Xàtiva a mitjans de la dècada dels seixanta, en assolir tasques de representació evangèlica d’àmbit nacional i internacional. Els substituiria D. Marcelino Huidobro, des de 1966-67 fins primeries dels anys noranta.

L’adveniment de la democràcia va suposar tot un repte per a un col.lectiu, -el de Xàtiva- acostumat a viure en un ambient de rebuig i d’hostilitat. Hi va haver un renovat esforç local, i també de projecció comarcal, amb el reforçament de la presència en punts de missió, com La Pobla Llarga, Sumacàrcer, Alcàntera de Xúquer, Quesa, Navarrés, etc.

Al Pr. Huidobro el va substituir el Pr. Elies Nofuentes, que estaria pràcticament més de vint anys al front de l’ésglèsia de Xàtiva. Junt amb ell van col•laborar, a diferents àrees, Pau Grau, Samuel Serrano, Santiago López i ,el matrimoni, Joaquín Márquez i Sara Lobato.

Els joves criats en la dècada dels huitanta i noranta, ja havien crescut en un ambient de llibertat, molts d’ells en possessió de titols universitaris i amb una bona formació educativa. Aquesta és una de les millors maneres d’influència dels evangèlics xativencs respecte de la seua ciutat: empresaris que testimonien una estricta conducta económica; mestres i professors d’educació infantil, primària, secundària i, inclús, universitària; comerciants rigurosos; treballadors responsables, etc. –que no són, evidentment, qualitats exclusives dels evangèlics-, aporten el ric missatge de l’evangeli a través del seu treball habitual, tot manifestant que no són “rara avis”, i que són fills de la seua ciutat, amb una creença diferent i transformadora respecte de la dels seus conciutadans.

Ja entrats en el segle XXI, l’Ésglèsia Evangèlica Baptista de Xàtiva renova la seua direcció pastoral, i el Pr. Nofuentes abandona l’ésglèsia de Xàtiva per a incorporar-se a un altre destí. Després d’un exercici de reflexió i prova, s’incorporen els actuals pastors, responsables de la direcció del col.lectiu evangèlic de Xàtiva, Pr. Miguel Fernández i Pra. Esther Martínez, en l’any 2011.

L’ésglèsia Evangélica de Xàtiva, immersa en ple segle XXI, afronta reptes difícils, però il.lusionants, respecte del seu paper en la societat civil de Xàtiva. Adequar el missagte de l’evangeli a una societat secularitzada, a la societat de les noves tecnologies, que s’hi transforma amb una velocitat inusitada, mai vista en èpoques anteriors. Tot això planteja interrogants, dubtes, preguntes… Ara ja no hi ha repressió ni hostilitat polítiques, però sí indiferència, apatia, etc., manifestacions pròpies d’una societat moderna… Però el marc segueix sent clar i nítid, com és continuar divulgant el missagte de l’evangeli, que resulta positiu i transformador per a moltes persones.

En definitiva, tal com ho feren les generacions d’evangèlics xativencs d’èpoques anteriors, a qui, des d’aquestes línies es manifesta el sentiment de respectuositat, gratitud i homenatge deguts a unes persones que foren fidels a les seues conviccions en moments molt difícils.